Soldaducho

Quiero acarrear viejos metales
como un viejo guerrero.

Medallas relucidas con empeño
de antiguas glorias, derrotas y sangre.

Los valientes también las recibieron,
en la tumba junto a llantos.

Y aunque menos digna será mi muerte,
En la vejez del cobarde,
te tendré junto a mi lado.

A. A. A.

Don Juan cochino

De tan buen corazón nacido,

que tanto amor en el, no cabe.

Sin reservas lo ha cedido

a toda aquella en su camino.

Bien nacido es, mas no sabe

que dar amor sin sentido

no es honroso sino cochino.

A.A.A

És waii tiu!!

Sóc un energumunus que pensa que tota la musica "alternativa" sona igual. Indie, rock-folk, garage-rock, ect.. Música escoltada pretensiosament per formar part d'un grup social. Té el mateix d'alternatiu que els adolescents que fan cua per un concert de Tokio Hotel o aquells que es tunnejant el cotxe amb pegatina inclosa del tipus: cuco&veronica.
Tot i que reconec que l'estètica m'atrau més que l'estètica dels quillos o houseros, per citar-ne alguna, no compensa l'ensopiment i aborriment que em produeixen les cançons.


No em crec les cares d’aflicció dels seus artistes, ni les seves actituds fingides de dura infància i/o d’incompresos. Segurament és cert que a més d’un el varen donar pel cul de petit mentre dormia, pero tot i sentir-ho molt per ells i els seus corresponents esfinters, no tenim per que ser castigats nosaltres tambè amb les seves desgracies en forma de “TEMAZOS”.
Fa molt que varen deixar de ser victimes, s’estan forrant, i a sobre hi ha rengleras de noies “bohemies, afligides i incompresses” que se’ls volen follar. Que algú m’expliqui les cares de gosset perdut si us plau. I de paso expliqueu-me a que és deuen aquestes lletres de poeta maricon enamorat i aquests ritmes descafaints. Rengleras cullons! De noies!! O de nois (per els de l’infancia dura..) Jo estaria content. Contentíssim, joiós, gai (sinònim d’alegre, ho juro, busqueu-ho al diccionari), esperonat, engrescat i sobretot el més important: AGRAÏT
Potser continuarà. Si em ve de gust.
Fills de puta!

Rondalles Energumunus

Trobant-se l'artista esperant que el semàfor canvies a verd per arrancar, va passar una bella dama pel pas de zebra. El món s’aturà, no és sentien les botzines ni el run run dels motors. Fins i tot la llum semblava haver-se aturat a reposar sobre aquella criatura celestial.

Ell, empès per un impuls inconformista, d’aquests que caracteritzen als verdaderament talentosos, l’hi espetà: “ Niña! eso si es andar y no pisar el suelo!!”